Matilde Salvador
Vidres innocents
SANT JOAN DE PENYAGOLOSA
1985
MUSICA ALS JARDINS DE VALÈNCIA
1987
ELS SANTS METGES COSME I DAMIÀ
1987
CARMEN SOLER. LA PALOMETA
1984
SANT FRANCESC DE LA FONT
1986
SANT PERE APÒSTOL
1985

Unas notas
Matilde a L'Alguer


© 1996, Museu del Codony

Unas notas


Está claro: para pintar como Matilde, hay que tener "ángel". Se ha de pertenecer a los espíritus celestes que el Arcángel San Cabriel encarna y representa por antonomasia. Pero también es preciso poseer "gracia", ese don recibido como regalo divino como pasaporte para la bienaventuranza, como garbo, donaire y despejo a la hora de realizar alguna cosa.

Desde ese "ángel" y esa "gracia", Matilde, por la vía de la pintura, realiza una operación catártica, lo cual, además de implicar un acto de purificación, llega incluso -el Diccionario "dixit"- hasta el saludable y prosaico papel desempeñado por ciertos medicamentos purgantes. Relación nada maliciosa, porque catarsis es, a la vez, acto purificador y "purgación" en el sentido de las almas que han de redimiese en el purgatorio.

Entonces, lo que se "purga" en estos cuadros encantadores, son las culpas de una cultura empeñada en destruir o menospreciar el atractivo de lo popular. Se busca, mediante una tarea entre lúdica y humorística, el rescate de la ingenuidad perdida. Se procura, con fresca alegría, el desvanecido mito de la pureza primitiva, traduciéndolo a un lenguaje que alía milagrosamente el barroquismo del arte ingenuo con el especular desdoblamiento de lo simétrico y con cierta fastuosidad orientalizante.

Lo mismo que utiliza la técnica del arte popular pintando sobre vidrio, Matilde recurre a la "escenificación" de los "gozos", la iconografía de las devociones inocentes, los pentagramas inscritos en los marcos juntamente con encantadoras leyendas ripiosas... A fin de cuentas, esto es tradición. Soporte sobre el que una compositora pone música de formas y colores al puro y envidiable hecho de divertirse alegrándonos la vista y la vida.

©Vicente Aguilera Cerni


Matilde a L'Alguer


Quan Matilde Salvador va venir a l'Alguer la primera volta era l'abril del 1985. L'estada fou, mes aviat, ràpida, pero, es pot facilment, imaginar, entusiasmant per a ella i per a nosaltres.

Bevia, fins al punt d'embriagar-se, la llum, la claredat de l'aire, el verd de les oliveres i el blau transparent de la nostra mar. Per aixó, al llarg d'un any va tornar en aquesta nostra petita pàtria, dues vegades mes, en ràpida successió. Per Matilde s'acomplia un desig madurat als voltants dels anys cinquanta, quan el món artístic i intelectual del "Rat Penat" valencià, potser aleshores mes vinculat que el d'avui amb les coses del País, tenia relacions culturals mes fresqüents amb altres terres de "llengua valenciana" com la nostra.

Un senyal eloqüent d'eixes relacions fou I'óbsequi que l'Alguer va rebre amb el primer "Retrobament" de la nostra Ciutat el 1960. En aquella avinentesa I'ofrena pels algueresos, dels expedicionaris representants del País Valencià fou el Guió, la lmatge de N.S. dels Desemparats i, ironia de la sort, "Les normes de Castelló" desconegudes, amb les Fabrianes, pels algueresos d'aleshores.

El "Retrobament" fou, a part la retórica, un acte d'amor i de solidaritat nacional per una comunitat de llengua catalana que, al llarg dels segles i enllà de la mar, guardava gelosament les seues arrels culturals, lingüístiques i históriques dintre les quals, per cert, un pes rellevant va jugar el poble valencià.

Els rastres lingüístics i culturals d'aquest País son, de fet, encara avui part de la memóría popular algueresa, sobretot en el léxic i toponímia marinera, i ténen justificació en els fets de la história medieval de la Confederació a Sardenya.

També a la llum d'aquestes consideracions l'Alguer, per Matilde Salvador, representava un petit univers del qual només tenia, com va dir una vegada, una visió aéria: la que li ofería l'avió que moltes voltes la duia a Roma, des de Barcelona, per motius d'ordre musical. I just en aquest sentit, nosaltres algueresos, la coneixíem.

La sorpresa pero fou gran quan descobrírem que, a mes de ser un dels mes grans compositors contemporanis vivents dels Països Catalans, era també una pintora naïf sobre vidre, de les mes originàls.

El juny del 1985 era present a l'Alguer, per segona vegada, per a presenciar a l'estrena d'una de les seues darreres composicions: "Cant a la terra nativa" de Miquel Duran de València, ja obra obligada per a cor i orquestra a la vintena edició de "Les jornades del Cant Coral" a Barcelona el 1984. Amb molta discreció va voler obsequiar amb un seu quadre, una Mare de Déu de Lledó, una preciosa ermiteta del 500 consagrada a la Verge de l'Esperança. No cal dir que la seua pintura va entusiasmar moltíssim, car l'obra fa, de si mateixa, bella mostra, dins aquesta esglesieta molt popular i prou freqüentada.

Aquí a l'Alguer, pero crec una mica per tot arreu, aquest tipus d'art, potser per les dificultats de les técniques, ha gairebé desaparegut, óbviament la pintura sobre vidre de Matilde no es resol a fet merament técnic. De fet, quan ens aturem una mica ais detalls, a l'aspecte temàtic o cromàtic, hem de dir que no pocs són els motius de contemplació i de reflexió.

Matilde, com raó de fons tracta el tema religiós dels sants de la seua terra, peró amb una diferencia substancial respecte a la iconografía ortodoxa i clàssica. Els sants, en quant metàfora de la historia popular del seu país, en són els protagonistas i la síntesi. En l'arrelament a la terra valenciana aquests sants, siguin proctedors dels pagesos, dels fusters, dels ferrers, dels pescadors, dels cirugians, siguin conhortadors dels malalts, de les parturentes, dels desheretats, etc. Són presents en l'imaginari de cadascú, vitalitzats per l'estri original de la pintora; de fet es mouen en la vida quotidiana de cada persona i de cada pobre del qual ella n'exalta l'aspecte mes senzill peró més auténtic. El tot mesurat en la tradició, en un joc constant entre el sagrat i el profrà. A més, l'alegria ben equilibrada dels colors exalta la forma i el moviment i cada quadre esdevé així expressió d'una màgia creativa. Una màgia que per altra banda retrobem en la més llarga tradició i producció artística de Matilde Salvador: la música. Entre la música de sempre i la pintura d'avui hi ha peró una constant: l'amor pel seu País. Davant al ser i al voler ser, contradicció en la qual navegan els demés, la seua postura ha estat una sola, sense condicions i sense reticéncies: ser Matilde Salvador, castellonenca del País Valencià, car artista ho es de tota la vida.

©Rafael Caria, L'Alguer, el 24 de desembre de 1987