SALA FORES

Juan Vicente Forés
Arquetipus del Mediterrani


ABRAÇADA 1985	69 1990	BES 1992

OFRENA 1992	MATERNITAT 1995	DEESA

L'artesanía del Artiste

Vicent Forés (Figueroles de l'Alcalatén, 1936) ha sabut combinar de manera magistral dues disciplines de les belles arts: I'ofici de l'escultor i I'ofici del ceramista. Forés, des d'un aprenentatge artesanal, humil, però molt digne, va saber canviar la monotonía hieràtica de les estatues religiosas en fusta per l'esclat de foc i cromatisme del vernís ceràmic. En Forés conflueixen dos vessants tradicionalment relegats al mestratge de l'artesà; la imatgeria religiosa i la solitud del terrissaire amb el seu fang, el seu foc i els sus òxids. Tal vegada siga aquest solatge ancestral, que es perd en la nit del temps de la Mediterrània, el que confereix aqueix sabor tan nostrat i alhora càlid a les seues creacions artístiques. Forés ha sabut crear una síntaxi, un llenguatge propi a partir de la senzillesa d'uns elements conceptuahnent molt primitius. Alliberat del dogmatisme de la iconografía hagiogràfica, Forés ha constivit un món sensual -no per això exempt d'espiritualitat- on la fecunditat de la mare terra, com en les antigues deeses blanques ja siga Astarté, ja siga la Mare de Déu del Lledó) esdevé un prototipos femení primari, de formes sensuals i opulentes. Les seues matrones, profundament sexuades desperten un neguit tel.lúric que el foc i els vemissos no fan sinó abrivar.

Forés es un artista amb tots els ets i els uts; potser en un altre temps fou un artesà. A hores d'ara crec que es injust aplicar-li aquest qualificatiu pejoratiu. Forés reuneix en una mateixa persona la rebel.lia de Prometeu, capas d'arrabassar el foc als déus i la vitalitat socràtica, neoplatònica d'un Fídies, alhora que es també un hereu en línia directa dels escultors del paleolític. Dir que les esculturas o la pintura de Forés pot tenir certes o casuals coincidencias amb aquest o aquell altre artista contemporani es negar-lí l'ess'encia pura del seu art, el pa i la sal.

L'art de Forés es tan vell com la pròpia humanitat, perquè els seus besos, les seues dones, les seues matemitats o les parelles que es fonen en una abrasada d'argila, son els primers besos, les primeres dones, les primeres matemitats o les primeres parelles que deixaren penjat l'abric dels simis a la copa d'una acàcia per a assolir el bipedisme i amb ell la forga creadora i de pensament de I'Homo sapiens.

Forés va n'aixer el mateix anys que aquesta terra es trasbalsava amb les petjades dels genets de l'Apocalipsi. Va viure una dura postguerra que ha influit poderosament en ell a l'hora de triar la matemitat com un dels seus motius mes conreats. Totes les dones de Forés tenen, a banda de la seua sensualitat, el calor de la mare que arrecera els seus fills davant la desgracia exterior. Forés va patir una postguerra crua, potser li va mancar el pa al rebost, però no li mancà l'amor de la mare, que ha fet patent en alguns dels seus murals ceràmics. Potser per aquesta raó Forés va engendrar dues filles. Jo no sóc qui per a estendre certificats o diplomes sobre I'obra dels autors que estime com a creadors i com a amics; tampoc per a fer desqualificacions. Només sé que aquesta manera de treballar amb els quatre elements, amb les pedres cantoneres de l'alquímia em provoca un estremiment i un neguit íntim i profund, com quan el vent besa les fulles dels salzes i vibra tot el bosquetó. Per mèrits propis Forés es mereix aquest panegíric d'un amic i paisà. Per molts anys!