|
Albalat
que encara conserva el sentit etimològic del seu topònim: "la
calçada" en àrab, és el punt de pas obligat entre aquests núclis
urbans, dels quals dista entre 5 i 10 kilòmetres. A València (a
uns 30 kilòmetres), es pot accedir fàcilment, a través de l’autopista
A-7, o per la carretera C-3324, també mitjançant la línia fèrria
Xàtiva-València (a través de l’estació d’Algemesí, a cinc kilòmetres)
o Gandia-València (per l’estació de Sueca, a 7 kilòmetres). Albalat en el Mapa topogràfic.
Durant els segles XVIII i XIX, l’expansió demogràfica fou espectacular gràcies a la constant ampliació dels regadius, a la colonització de noves terres guanyades als pantans i al llac de l’Albufera i, més que cap altra cosa, a les mesures de salubritat que van rebaixar les taxes de mortalitat infantil i general. L’expansió del conreu de l’arròs i del taronger i una bona cojuntura de preus fins als anys trenta, van permetre un creixement demogràfic sense fre, de tal manera que cap al 1940 la Ribera Baixa havia assolit la xifra de 53.791 habitants, bona part dels quals eren fruit de la constant immigració de ma d’obra agrària. Els anys de la postguerra foren anys d’aturada comercial i de caiguda de preus, cosa que unida a la creixent mecanització de les tasques agrícoles (recol·lectores d’arròs, tractors, etc..) va produir un gran flux emigratori de jornalers cap a França, Barcelona i València, així com a les maresmes del Guadalquivir per colonitzar aquelles terres en nous arrossars. A partir dels anys 60, va començar a recuperar-se l’economia comercial agrària i anaren a apareixent treballs alternatius com els relacionats amb la construcció, assitiem a un procés d'engegament industrial i Albalat no era cap excepció.
El País Valencià pertany plenament a la regió de clima mediterrani. Aquest clima és de tipus subtropical, d'hiverns moderats i estius prou calorosos. Es caracteritza principalment perquè posseeix un clar període sec durant l'esiu, tret extraordinari entre els diferents climes mundials. Molt
sovint es parla de la bondat climàtica i en la riquesa dels regadius
valencians, sense tindre en compte els riscos i la incertesa que
el clima mediterrani implica. És veritat que les temperatures mitjanes
en la zona de la costa són realment suaus, que no fa falta gastar
molt en calefacció durant l’hivern i que la brisa marina ajuda a
suportar els rigors de la calor estival, omplint de gents les platges.
La moderada oscil·lació tèrmica al llarg de l’any permet cultius
molt variats i rentables: infinitat d’hortalisses,
fruites com les taronges, els nespres, més apropiats de zones
tropicals i que es troben ni més al nord ni a l’interior peninsular.
A les hortes es poden alternar varies collites en un mateix any,
sense deixar descansar a la terra, afegint adobs
i deixant córrer l’aigua que vessa com per art de màgia per
milers de quilòmetres de
sèquies. Tot pareix perfecte, idilic, “jardí de flors en una eterna primavera”. Però ni el clima és tan bo, ni l’aigua tan segura. No hi ha que oblidar, que a les regions mediterrànies per raons climàtiques, les fluctuacions i inseguretat de les collites són molt més grans que a les regions atlàntiques. I que quan major és el grau de dependència amb respecte de l’aigua o s’està als límits climàtics, majors són els riscos i incerteses que es pateixen. Per això, a major incertesa major intervenció dels homes sobre els processos naturals per intentar assegurar la provisió d’allò que es persegueix. L’aigua per el reg no arriba als camps per art de màgia: darrere hi ha una ingent i històrica llavor de regulació dels rius mitjançant embassaments, de captació d’aigües subterrànies per pous, perquè ací al nostre clima, ni plou quan l’agricultor vol, ni ho fa quan les plantes més ho necessiten. Els principals factors del clima valencià (radiació global, expossició marítima i relleu) resumeixen els principals elements climàtics que donen com a resultat una sèrie de "subclimes". Eixos subclimes venen determinats per uns factors com són l'altitud i la ubicació geogràfica del territori. La
posició litoral del País Valencià, fa que les situacions atmosfèriques
més inestables siguen les anòmales dins de la circulació general
de l'oest predominant a les latituds mitjanes. Així els fronts atlàntics
poques vegades ens produeixen precipitacions importants. Per contra,
són les situacions de llevant, moltes vegades associades a depressions
aïllades en altura (les denominades
gotes fredes) les que generen en major
o menor mesura les precipitacions més abundants. Amb tot això,
l'escasa frequència d’aquestes precipitacions fa que en conjunt
sigam un territori semiàrid i subhumit. Altre
factor per compendre la diversitat climàtica del País Valencià,
és el relleu. La disposició d’algunes aliniacions muntanyoses, sobre
tot les orientacions catalànides, dificulta la penetració de la
influència marina i afavoreix la gènesi subclimes particulars. En
casi tot el territori valencià les precipitacions cauen quasi exclusivament
en forma de pluja. El volum de precipitació dels dies que registren
neu o calamarsa només suposen el 10% de les precipitacions anuals
per damunt dels 1.000-1.200 m d'altitud. El
País Valencià compta amb una sèrie de subclimes, del qual nosaltres
pertanyem al “Clima de planura litoral septentrional”. Correspon
a la plana costanera que va des de l’Ebre fins el Xúquer, amb precipitacions
mitjanes de l’ordre dels 450 mm a la Ribera i 550 mm al nord de
Benicarló, que presenta un màxim ben marcat al mes d’octubre (100
mm) i la resta de la tardor, que contrasta amb una primavera bastant
curta en pluges (abril, el més plujós, no arriba als 40 mm) i un
estiu molt llarg i sec (de quatre a cinc mesos). Aquest règim de
pluges tan descompensat al llarg de l’any es deu a que la franja
litoral es troba molt resguardada per les muntanyes ibèriques amb
respecte als fronts que venen des de l’Atlàntic (temporals de ponent)
durant la primavera (efecte
foehn). En
canvi, el mateix esglaó muntanyós reactiva els temporals de llevant
que solen produir-se a la tardor, fent que les pluges siguen
molt puntuals i intenses
en curts períodes de temps.
Les mitjanes tèrmiques són molt
suaus, entre 24-25 ºC al mes més càlid i de 9’5 a 10’5 ºC al més fred, gràcies
a la seva exposició solejada i al resguard que les muntanyes suposen
amb respecte als vents freds del NW. La proximitat al mar i el consegüent
règim de brises es tradueix
en un elevat índex d’humitat ambiental durant la major part
de l’any, al temps que les oscil·lacions tèrmiques, tant diàries
com anuals, siguen molt suaus.
Albalat, igual
que tota la Ribera del Xúquer està situada dintre del predomini
de la Màquia de llentiscle margalló (querco-lentiscetum), presenta
a la part septentrional, plana, sobre tot vegetació de marjal, transformada
en camps d'arròs. La part meridional, més muntanyosa, apareix
el paisatge típic de la muntanya marítima: Màquia
molt reduïda, brolles de romaní, bruc d’hivern i sovint pi blanc.
La vegetació espontània és molt reduïda en tota la comarca a causa del caràcter agrícola de la major part del terreny. Només als vessants de les serres, les dunes litorals i als voltants i als voltants de l’Albufera apareixen formes de vegetació espontània més o menys àmplies, l’extensió total de d’aquestes formes es limita a un 7’4 % del total. L’acció
humana, ha convertit aquesta terra originàriament marjalenca, insalubre
i inhabitada, en una comarca agrícola amb una proporció de terreny
conreat que arriba fins el 84 %. Les 23.000 Ha. Conreades són pràcticament totes de regadiu (només 50 Ha. de secà). El sistema d’irrigació està basat en l’aprofitament directe de l’aigua del Xúquer per mitjà d’una extensa xarxa de sèquies locals que arriben a tota la comarca de la Ribera Baixa.
La Ribera del Xúquer seria una gran comarca que s´estendria a les
dues riberes del riu en el seus darrer tram de 40 qm. abans d´arribar
a la mar. Es distingeix Ribera Alta i Ribera Baixa, encara que les diferències d´altitut no son molt perceptibles, i quasi tots els pobles es troben entre els 10 i els 40 metres. El con al·luvial del Magre és l’únic element físic que podria servir per a marcar la línia divisòria entre l’Alta i la Baixa, però segueix essent molt difícil d´ explicar per que Albalat a 13 mts. d’altitud, és de la Ribera Baixa, i la seua veïna Algemesí a 18 mts. és de laAlta. Hi ha geògrafs, historiadors, economistes i altres intel·lectuals que reclamen que no es distingueixca entre la Alta i la Baixa i es parle de Ribera del Xúquer. Des de el punt de vista natural la majoria dels pobles de la Ribera participen de la mateixa forma de relleu; una gran plana d’inundació, construïda amb les aportacions sedimentaries del Xúquer i dels seus afluents : el Magre per l’esquerra i el Sallent per la dreta. Albalat pertany a la Ribera Baixa. En la Ribera els pobles els podem classificar en tres tipus: 1/ Els situats al peu d’un mont d’un vessant muntanyós: Cullera al peu de mont de la serra de les Raboses i Corbera, Llaurí i Favara al falder de la serra de Corbera.
2/ Els pobles situats sobre alterons o elevacions menudes d’origen
miocènic com Sollana i Almussafes. 3/ Pobles construïts a la mateixa vora del riu, aprofitant-se de que és la part més alta de la geometria convexa de la plana d’inundació com els casos d’Albalat, Polinyà, Riola, Fortaleny i Sueca. Aquestos pobles foren més afectats per les riuades a mesura que sanaven construint assuts en el passat, cada volta que augmentava el nivell de les aigües i dificultava el corrent. Es per això que els seus habitants van començar a construir dics o motes de protecció entre el llit del riu i les poblacions. La majoria d’aquestes obres son posteriors a 1.635 i han estat ampliats i restaurats en dades recents com desprès de la pantanada del 82 que vas ser la darrera. La
major part dels municipis participen d’una mateixa forma de relleu:
una gran plana d’inundació que fou
construïda amb les aportacions sedimentaries del Xúquer
i dels seus afluents, el Magre, Sallent i Albaida.
|
|||||||||||||||||||||||||||||
