Els Espais Naturals Protegits

Introducció: En març de 1872, el  Senat dels Estats Units declarava per llei el primer Parc Natural en el  món, Yellowstone, com “(…) zona reservada, separada de la colonització, ocupació o venda sota les lleis dels USA i dedicada i apartada com a parc públic o terrenys d’esplai per al benefici i gaudiment del poble. Tota persona que ocupe aquest parc, excepte en les zones estipulades, serà considerada infractora i desallotjada  del lloc. S’evitarà la destrucció incontrolada dels animals, i es prohibirà la seua captura i mort amb ànim de lucre.”

Durant la resta de segles, la idea de parcs s’extén ràpidament a països nous amb grans territoris verges, com  Canadà, Nova Zelanda, Australia, Sudàfica. En els primers anys del segle XX, arriba a Europa, començant per Escandinàvia i Suïssa. L’estat espanyol s’apunta bastant promte amb el Parcs Nacionals de Covadonga i Ordesa, en 1918.

         En l’actualitat els espais protegits, ja no són com abans museus de la natura, sinó que els considerem parts fonamentals dels sistemes ecològics que mantenen la vida en la Terra. També es defineixen com a peces mestres en les estratègies d’ecodesenvolupament a nivell global, entenent aquest terme de moda com “un desenvolupament sostenible que satisfà necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les pròpies.

 Existeix un risc molt propi del nostre temps: Considerar la natura només en termes monetaris, inclosos els beneficis culturals i socials. 

Per a conservar la natura, és precís que siga rendible o, almenys, que no coste diners?
I, en qualsevol cas, qui accedeix a les rendes de la natura i en quiines condicions?

Sobre açò darrer, considerem nonés un exemple entre molts. El “gaudiment de la natura” dels nostres avis es diu ara ecoturisme i és una de les activitats econòmiques de major creixement  en la nostra època. Molts països i regions, rics en natura i pobres en renda, confien que aquest serà el seu camí cap al desenvolupament. La conservació pot ser un negoci, i l’Organització Mundial del Turisme afirma que la millor protecció d’un parc és la seua rendibilitat. Gaudir de la natura verge és ja molt car en algunes parts del món, i en  altres, va camí de ser una activitat de masses. Alguns diuen que així es manifesta la nova consciència ecològica que naix en el món, uns altres parlen de simple consum de natura, elitista  o massiu segons els casos.

Les marjals costaneres valencianes, com la major part del Mediterrani, foren, fins fa poques dècades, erms insalubres de necessari sanejament”, útils només per a la seua conservació en arrossars o en horta, i a costa de grans esforços. La demanda de sòl costaner per a la urbanització i l’agricultura industrial a partir dels 60 coincideix amb la possibilitat d’obres públiques a gran escala, i aquests erms o “terrenys turístics multipliquen així el seu valor monetari. Quan poc els manca per a desaparéixer del paissatge, les instàncies oficials reconeixen el seu enorme valor  ecològic i els beneficis de tot tipus, més o menys evidents, que presten a la col·lectivitat. S’enfronten les postures “desenvolupistes amb les “conservacionistes. Molts entenen la protecció com una concessió a la idea conservacionista a costa dels  habitants locals, que només trauen en clar vagues teories de desenvolupament sostenible. L’antagonisme entre aquestes postures és certament irracional, si admetem que les zones humides són un recurs de tota la societat.

Per suposat que el medi natural és un patrimoni de tots els ciutadans, però les polèmiques sobre la seua conservació tenen encara un aire prehistòtic, semblant, per exemple, al qeu fa moltíssims anys acompanyà la implantació de l’educació o de la sanitat públiques. Sense pretendre portar la comparació massa lluny, sembla  que tardarem a veure el sistema d’espais protegits aparèixer amb pes propi com una resposta estructural del país al dret dels ciutadans a un medi ambient de qualitat: a la manera del  sistema educatiu i del sistema sanitari, que contribuïren a vertebrar la societat moderna una vegada l’Estat va assumir el seu paper de garant de la igualtat d’oportunitats en l’exercisi de drets fonamentals a l’educació i a la salut, cosa que va fer en crear una estructura avui indiscutible en la seua filosofia.  (J. Ors 1994).

El sistema format pel llac de l'Albufera, el seu entorn humit i la restinga adjacent a tots dos adquirí el règim juridic de Parc Natural pel Decret 89/1986, de 8 de juliol, del Consell de la Generalitat Valenciana. Aquest decret preveu, com marc per l'ordenació, protecció i gestió del Parc, la redacció d'un Pla Especial i un Pla d'ús i gestió, on els principals objectius es centren en:

• -Ordenació del territori, graduant la protecció que s'establisca i delimitant les zones d'especial protecció.

• -Establiment de les previsions i normes necessàries per les infrastructures, equipaments, construccions i serveis del Parc Natural.

• -Desenvolupament de les previsions de protecció del planejament urbanístic dels distints municipis, completant els aspectes necessaris.

• -Previsió d'actuacions dirigides a promoure i fomentar la visita i coneixement del Parc.

• -Determinació de les dirigides a corregir gradualment les disfuncions que afecten al Parc, com la contaminació d'origen urba-industrial, l'aterrament progrssiu de l'arrosar, l'avanç dels processos d'urbanització, etc.

El Parc Natural de l'Albufera és una de les àrees humides més importants de la Península Ibèrica, tan sols comparable al Parc Nacional de Doñana o al Parc de l'Ebre, a només 15 qm. de la ciutat de València. Ha sigut declarada Zona d'importància internacional (Conveni RAMSAR), està inclosa en la Xarxa de ZEPA comunitària (Zona d'especial protecció per les aus) sent amés una IBA (Important Bird Area in Eeurope).

La importància ecològica que presenta aquest espai natural ha quedat definitivament posada de manifest, amb la incorporació a la llista d'humedals d'importància internacional (el 8 de març de 1990) designats pel govern central, establerta en virtut del conveni relatiu a humedals d'importància internacional, especialment com hàbitat d'aus aquàtiques, fet en Ramsar (Iran) el 2 de febrer de 1971.

Presenta quatre grans ambients en el context del Parc: La marjal, El llac i les zones de mont. Aquestos ambients s'estructuren a la vegada en diferents subambients de característiques més homogènies en relació a la seva gènesi com a la seva funció ecològica al conjunt del sistema.

A més dels valors faunístics (ornitològic especialment), està també el valor piscícola, tal vegada el més amenaçat, i els d'íngole pàissatgistic i turístic.

Per últim, apareixen endemismes únics, tant vertebrats com invertebrats, destacant crustacis com Dugastella valentina i Palaemonetes zariquieyi (gambetes), Unio turtoni valentinus (petxinot) i peixos com el València hispànica (samaruc) i Aphanius iberus (fartet).

Pujar

Marc  Territorial:

Aquesta barra arenosa o també anomenada restinga, té el seu origen en les aportacions de sediments fluvials dels rius Túria i Xúquer, que ha permés un creixement de la barra des dels extrems fins a unir-se en una zona central (menys ampla) i tancar completament el golf primitiu, fet que es va produir ara fa al voltant d’uns 5.000 o 6.000 anys.

La conca hidrogràfica de l’Albufera es situa entre la dels rius Túria al Nord i Xúquer al Sud, actuant el llac com embasament natural de regulació de la conca. Ocupa una superficie de 917km² i el seu origen arranca de les darreres estribacions del Massís Ibèric.

Pel que respecta al drenatge de la conca al llac, es realitza fonamentalment a través de sis barrancs principals: Picassent, amb una conca de 100 km², Fondo (24 km²), Berenguera (18 km²), De l’aigua (42m²), de Monts (92m²), i sobre tot el barranc de Torrent o de Xiva (417²).

La profunditat del llac és escassa, amb una mitjana inferior als 80 cm, encara que en alguns punts pot arribar a tindre fins a dos metres. El buc del llac es composa, pel general, de fins llims amb un elevat contingut de matèria orgànica.

(amplia fent clic)

 El Parc Natural de l’Albufera presenta una gran variació d’hàbitats que permeten l’existència d’una diversa flora i fauna. Una primera diferenciació distinguiria quatre grans ambients: 

La Marjal:

És l’ambient que ocupa major superfície del Parc. Es troba constituït per la zona palustre que rodeja el llac de l’Albufera i en ell es poden distingir, per una part, la zona més marginal formada per llims pardos arenosos i , per altra part, la zona més pròxima al llac que es troba formada per llims negres d’albufera. La major part de la seua superfície es troba dedicada al conreu de l’arròs; encara que des que  fa alguns anys es ve produint un canvi gradual en el conreu, tranformant-se l’arròs en horta mitjançant distints sistemes (aterraments, drenatge, etc.) fins convertir-se, finalment en tarongerar. En aquest ambient també hi ha que destacar zones d’aigua lliure com són les sèquies, canals i els ullals.

A més de l’ús agrari, la marjal també s’ha vist progressivament envaïda per instal·lacions no relacionades amb l’activitat agrícola i llur impacte és summament negatiu en l’ecosistema, tant en l’aspecte paisatgístic com en l’ecològic; com magatzems industrials, instal·lacions esportives o d’oci, casetes il·legals etc.

   -L’arrossar- és l’ambient que ocupa major superfície del Parc, amb prop de  15.000 Ha. i ací es poden distingir dos subsectors: per una banda l’arrossar   afectat pel nivell del llac (tancats), en el que la inundació  dels camps depén del   nivell d’este són, per tant, els arrossars de l’entorn de l’Albufera i venen a   coincidir amb la superfície guanyada al llac per a ús agrícola. Per altra banda,  l’arrossar de terres altes circumda el sector anterior, la seva inundació es   realitza amb aigua procedent dels rius Túria i Xúquer o amb aigua del llac elevada mitjançant motors; aquest és el sector més amenaçat per les transformacions en conreu d’hort.

 -L’horta- S’extén fonamentalment  circumdant l’arrossar, i ocupa les antigues  zones que han sigut transformades en conreus hortícoles; això ha motivat una   modificació substancial de la seva estructura amb conseqüències ecològiques  summament negatives.

 -Les sèquies i els ullals- són àrees d’aigua lliure en la marjal. Les sèquies contitueixen un dens entramat que permeten la distribució de l’aigua en els camps. Estes sèquies procedeixen, fonamentalment, dels aportaments del rius Xúquer (Sèquia Real del Xúquer) i  Túria (Sèquia de Favara), encara que algunes d’elles tenen el seu origen en ullals existents a la marjal.

 El  Llac:

Té una superfície de 2.837 Ha. de les que 350 corresponen a les mates i voreres. La seva importància és molt gran dins del parc, tant pel seu significat en la regulació del flux hídric en l’arrossar com pel seu valor ecològic i paisatgístic. Aquest nucli al voltant del qual s’estructura aquest ecosistema. El principal problema d’aquest espai és l’elevat grau de contaminació que presenta i que ha alterat considerablement el seu equilibri ecològic. 

(amplia fent clic)

Les mates- són acumulacions de vegetació palustre ensurada en l’interior del llac i en alguns sectors dels seus marges. La seva importància com a lloc de refugi i cria per la fauna és extraordinària; en canvi, la contaminació de l’aigua del llac ha afectat  la vegetació que manté les manté a les mates subjectes al fons, disminuint al fons, disminuint la seva capacitat de regeneració i quedant a la mercè de l’onatge que les ha anat soscavant per la seva base.

Les voreres- del llac o franja de vegetació palustre que rodeja el llac també tenen gran importància per servir com zona de cria i refugi a la fauna, complint a més, altres funcions essencials per l’ecosistema ja que, per la seva part constitueix un filtre per les aigües que arriben dels arrossars, i per altra part, és una pantalla de protecció del llac. El problema amb que compten les voreres, és similar al de les mates, la contaminació de l’aigua, unida als herbicides que procedeixen de conreus circumdants, impedeix el desenvolupament normal de la vegetació.

El mont:

Es troba escassament representat en el Parc Natural de l’Albufera, únicament és de remarcar els relleus d’origen cretàsic situats en el terme de Cullera (el Cabeçol) i la muntanya de les Raboses)  i en terme de Sueca  (Muntanyeta dels Sants).

La Muntanyeta dels Sants és un petit aflorament de dolomies cretàsiques que constitueix la única cota important en l’arrossar.
La Serra de les Raboses representa una des les darreres estribacions muntanyoses de orientació ibèrica; són calcàries cretàsiques, amb una alçada màxima de 233 metres, limiten al mar en el Cap de Cullera.

Pujar

Principals Conflictes:

La marjal s'ha vist progressivament envaïda per diverses instal·lacions no relacionades amb l'activitat agrícola i el seu impacte és sumament negatiu en l'ecosistema , tant en l'aspecte paisatgístic com en l'ecològic; entre elles podem citar a fàbriques, magatzems industrials, instal·lacions esportives o d'òci, abocadors d'enderrocaments etc.

La situació actual del Parc de l'Albuera és el resultat de tota una sèrie de processos que han arribat a donar greus conflictes territorials (conflictes d'úsos, ruptura de l'equilibri en els ecosistemes més febles, activació de processos de degradació de multitud d'impactes.

Alguns dels processos que es donen s'han heretat des de fa ja molts anys, però ha sigut en les darreres dècades quan alguns d'eixos processos s'han accelerat i han donat lloc a transformacions molt més profundes i dificilment assimilables per un medi complex i molt vulnerable. Entre les  més importants estan:

 - Transformacions agràries, que es donaren especialment a partir del segle XVIII, i es varen fer acosta del llac mitjançant aterraments. La intervenció també s'ha fet regulant el contro hidrològic del llac, atenent als interessos del conreu de l'arròs. Així s'han construït comportes i goles artificials.

Des que els anys quaranta i amb la crisi de l'arròs, va aparèixer un nou procés: l'aparició d'altres aprofitaments més intensius i més rendables, com són els hortofrutícoles.

      Així la lenta transformació de la superfície de la marjal mitjançant obres de drenatge i aterraments ha suposat una amenaça per la supervivència del Parc, ja que les terres d'arròs suposen un ecositema vital al ser la principal zona d'alimentació de les aus, ja que la marjal manté una extensa làmina d'aigua durant la major part de l'any, incloent l'època d'hivern. En eixe moment l'arrossar adquireix un valor ecològic afegit al contar les seves aigues amb una qualitat major que les del propi llac.

L'ús de plaguicides, pesticides i fertilitzants, molt més usats en l'horta que en l'arrossar, suposen un impacte afegit en l'increment de l'horta, amb problemes d'eutrofització.

També és de destacar que degut a les bones condicions microclimàtiques de l´àmbit  prelitoral i el sedesenvolupament  de noves tècniques de conreu sobre sòls d'arena, ha permés la transformació agrícola d'una gran part de la restinga, modificant profundament i de forma irreversible les formes primitives duneres de la restinga.

 - Desenvolupament urbà-industrial: El desenvolupament ha sigut un dels processos mé espectaculars i de major importància en l'estructura  territorial. Així la celeritat i la falta de planificació d'aquest fenòmen  en la major part dels municipis del Parc, han caracteritzat un assentament d'improvisació. Sense infrastructures prèvies a la ubicació de les indústries, i sense un tractament  en el planejament  dels úsos lligats al medi rural, han donat com a resultat un important número d'indústries disperses al voltant de l'Albufera, aprofitant la gran xarxa de camins i la facilitat de captar aigües i abocaments per la gran quantitat de sèquies, donant com a resultat una localització industrial caòtica i dispersa, el que ha dificultat qualsevol tipus de control i d'ordenació.

Aquestes indústries tenen un elevat potencial contaminant i aboquen a les sèquies sense cap tipus de control previ, i desprès va a parar al llac.

Els conflictes entre úsos agrícoles i industrials són freqüents, degut a la forta càrrega contaminant que porten les aigües que es gasten en l'arrossar més pròximes al cinturó urbà industrial. Algunes voltes els camps de conreus es converteixen en basses d'abocament. Açò desencadena transformacions d'usos i aterraments de marjal, ja que els agricultors en aquestes condicions es veuen obligats a canviar l'arrossar per horta, traslladant la càrrega contaminant a les parcel·les dels costats i obrint així un nou procés.

El creixement urbà dels municipis dels voltants del Parc, sobre tot els del NW, basats en la projecció  urbana de la capital sobre els pobles satel·lits dels voltants, l'expaió de la trama urbana, produída d'una d'una forma espontània, configuren una conurbació sobre l'antiga superfície d'horta, i sense infrastructures de sanejament, així els abocaments s'han d'afegir a la ja de per sí, contaminació industrial de la zona.

En la franja litoral, on l'expansió del turisme a partir dels anys 60 ha sigut  causa d'una progressiva degradació, i on no ha sigut el creixement espontani la cusa  dels impactes, sinó un determinat model de planejament (Pla General d'Ordenació Urbana de Cullera de 1966, i Normes Subsidiàries de Sueca de 1977). En eixos plans no solament es passava per alt la qualitat ambiental, sinó que es proporcionava una molt forta ocupació de l'espai  i una baixa qualitat dels desenvolupaments urbanístics.

Entre els projectes d'urbanització més importants destaca el de la Devesa del Saler, que al final va fracassar, degut a la forta pressió popular en contra.

 -Actuacions Infrastructurals: Una de les actuacions de major trascendència en l´àrea, i on les conseqüències encara es mantenen avui en dia i amb major intensitat  ha sigut la construcció de la carretera costanera Natzaret - Oliva, sobre un antic camí existent.

L'existència de la carretera suposa una ruptura i discontinuitat neta entre dos ecosistemes  lligats funcionalment. Així el dinamisme existent entre la marjal i el cordó dunar seria molt més superior abans de la seva construcció. Eixa carretera va per la zona més vulnerable, construïda pel contorn o franja de contacte, de dos ecosistemes, accentuant els seus efectes en el ramal d'accés al Palmar, que contorneja el llac.

- Laterrament i transformació d'ullals, amenacen la supervivència de determinades comunitats vegetals d'aigua dolça, que troben en aquest ambient la seva principal àrea de reserva.

- La introducció de noves espècies exòtiques poden arribar a suposar una greu amenaça per la vegetació autòctona, ja que són més competitives que les espècies autòctones.

- L'activitat cinegètica també produeix un cert impacte sobre les poblacions d'aus aquàtiques.

-La massiva presència humana, especialment en la Devesa, afecta a espècies que com la garsa real o el martinet que crien en colònies sobre la pineda.

- L'interés pesquer de l'Albufera, és molt anterior a l'aprofitament agrícola, i suposava importants fonts d'ingressos pels seus habitants però, ara ja, al disminuir la qualitat  de les aigües  del llac, ha provocat una reducció important  en la diversitat de les espècies explotables, i una reducció de les poblacions d'espècies més apreciades.

Pujar

Pàgina Principal